Lo Jaume
Desprès de remar entre la boira i l'espessor de la memòria entre paisatges de neurones mortes i records extraviats, he trobat una cordó on anar estirant i anar desfent aquest nus de memento.
El primer cop conscient que anava a un concert (no recordo ni si es pagava entrada) fou a un mític bar, avui en runes, amb el nom de La Fontana (carretera de Bellpuig a Belianes) dins dels actes de cel·lebració de les primeres marxes ecològiques i per la Pau de Belianes, als vuitanta, un grup casi desconegut anomenat Sangtraït tocava al jardí del bar fotent una canya espectacular que per a uns joves que començaven a abusar de la cervesa, va ser una posta a punt perfecta per començar a entendre les ressaques.
Una altra possibilitat va ser un concert de La Unión a la acabada de reformar, La Farga de l'Hospitalet
durant unes festes de Primavera, aquest cop si que s'havia de pagar entrada. En plena hormonació adolescent i amb la desorientació habitual de la irrepetible època de l'insti, va ser el més semblant a una expedició religiosa amb els companys de classe. Jo amb la meva xupa texana acabada de comprar amb una xapa de Mark Knopfler a la solapa, i tots amb la sensació d'entrar a una cova que abans teníem prohibida, qui tocava era el de menys, encara que La Unión durant aquests anys si que tenia certa gràcia (sobretot desprès que el seu k7 de Maracaibo quedés incrustat al Ford Fiesta d'un amic durant anys), desprès ja no.
El primer music estranger al que vaig pagar per veure expressament no tinc gens clar que fos aquest, però es el primer que recordo amb claredat: el gran B.B. King al poble espanyol, jo i un col·lega. Una nit d'aquelles de juliol amb fresqueta i blues a Montjuïc.
Desprès en van venir molts més: incontables de rock català, entre ells el del Sant Jordi, o el que em va fer més il·lusió, el meu primer dels Dire Straits...però aquesta ja es una altra història.
dissabte, 19 de maig del 2012
dimarts, 15 de maig del 2012
La primera vegada...Francesco De Gregori
Diuen que mai no és massa tard per començar... però
anar als 45 anys al primer concert de la teva vida és tota una experiència!
I quan dic concert no estan inclosos
els envelats de festa major, sardanes a la plaça, concentracions de motos, la
coral del poble, festivals d’escoles de música o la feina d’acomodadora als cicles
Isaac Albéniz de Camprodon (mil pessetes de sou i entrada gratis).
Vull dir fer un viatge expressament,
pagar una entrada, esperar amb emoció que comenci l’espectacle, i sobretot
IGNORAR completament què passarà allà dintre, amb la curiositat que comporta la
novetat.
Recordeu aquesta sensació? Doncs
això, “a la vejez, viruelas”.
El 25 de març, el Barnasants
va portar Francesco De Gregori amb l’Orchestra Italiana d’Ambrogio Sparagna. I
jo hi era!
De Gregori va néixer a Roma
el 1951. Aquí no és gaire conegut, però al seu país és un dels cantautors vius més
estimats.
Cada cop que a Itàlia es
reuneixen quatre amics i una guitarra (cosa que passa molt sovint), probablement
sonarà algun dels seus temes. Té lletres d’aquelles que et guardes al rebost per
als moments de necessitat. A vegades són difícils d’entendre, però és igual,
són així, fa part del seu encant, com la vida
mateixa.
A “La ragazza e la miniera”
descriu les penes d’un miner que pensa que “meno male che c’è sempre qualcuno
che canta e la tristezza ce la fa passare, senno la nostra vita sarebbe come
una barchetta in mezzo al mare”. No cal traducció. És la versió llatina i
obrera d’aquella frase de Nietzsche “la vida sense música seria un error”.
I és que jo, la música, en
general, l’havia conegut sempre gravada. L’acústica del teatre Joventut de
l’Hospitalet no era espectacular, i les butaques ballaven com un flam al ritme
d’uns mil italians entusiastes de totes les edats residents a Catalunya. Però
us asseguro que vaig descobrir sensacions desconegudes. He tardat més de mitja
vida per entendre que hi ha un bé de Déu
que es diu directe i no té res a veure amb discos i videoclips.
Inclús els silencies són diferents,
i duren una eternitat! El món es paralitza quan el senyor que surt a la portada
dels CDs agafa l’aire que a tu et falta.
De Gregori no va saludar el
públic en cap moment (com es deu dir “Bona nit, malparits!” en italià?) Però em
va fascinar el seu llenguatge corporal, la manera com movia les mans mentre
cantava, la complicitat amb l’orquestra, tot !
Sortint vam coincidir amb
l’únic professor que ha aconseguit enamorar la meva filla en tota l’educació
secundària, en aquests temps tan difícils. El de música, és clar. Li agraeixo
que, gràcies als seus ensenyaments, la meva filla no s’assembli –musicalment- a
mi.
Esther Suriñach.
Bibliotecària.
dissabte, 3 de desembre del 2011
Jožin z bažin, es l'home del sac?
Primer de tot vull fer constar animadament la meva sincera admiració per aquest nois, que tant be han sabut barrejar humor i música. Luthiers, no esteu sols.
Comencem, Ivan Mládek fou i es un dels millors músics i comediants txecs.
Ivan avui en dia, sense pel al clatell...
La seva enorme popularitat es deu a Jožin z bažin. Una enigmàtica cançó de 1978 sobre un misteriós home dels pantans que es menja els monstres (Joey dels pantans).
Aquí podem veure una altra versió teatralitzada per facilitar la seva comprensió entre els més menuts, en la línea de programes com La bola de cristal. La cançó fou molt coneguda i fins i tot va ser anomenada himne del seu propi programa de televisió Countryshow.
Es al gener del 2008 quan el tema es fa molt popular a Polònia arribant a ser inclosa a diverses llistes d'èxits, d'aquí i per osmosis la febre s'escampa a Hongria, Àustria, i Rússia, convertint-se en tema de culte.
Amb el temps el grup no ha perdut mai la frescor i continua fent de les seves actuacions un espectacle...al lloro amb la sabata!
Amb l'arribada d'internet i les xarxes socials, aquesta surrealista cançó arriba ja a tot el món, meravellant per la seva estètica kistch, la enganxosa melodia, i les excentricitats dels seus components.
Milers de fans d'arreu usen internet per retre-li els seus particulars homenatges, aquí veiem el grup legolitzat.
Un dels punts forts del grup es la ballaruca de l'entranyable Ivo Pešák (mort recentment a Praga el passat maig) actor, ballarí, i music de llarga barba zetazetatopiana també popular per actuar a moltes pel·lícules i series de televisió.
Mládek es el líder del seu propi grup Ivan Mládek & Banjo Band, de llarga i popular trajectòria, i en la línea dels agrorockers britànics The Wuzlers.
Altres temes del grup de Mládek: Ara en vaixell.
Ara tocant un dixieland.
El mon d'internet es sorprenent, Gràcies a l'APM s'han acabat barrejant conceptes!
Per als mes agosarats, he aquí la lletra de la cançó per a que pugueu fer els vostres Karaokes sense cap vergonya, amb la fonètica inclosa: clica aquí i afina la veu.
Però aixó no es tot, ara que s'atansa el Nadal i s'ha de reactivar el consum, que tal una mica de merchandising del grup: clica aquí i intenta no gastar massa.
Serà Jožin z bažin l'home del sac?
Comencem, Ivan Mládek fou i es un dels millors músics i comediants txecs.
Ivan avui en dia, sense pel al clatell...
La seva enorme popularitat es deu a Jožin z bažin. Una enigmàtica cançó de 1978 sobre un misteriós home dels pantans que es menja els monstres (Joey dels pantans).
Aquí podem veure una altra versió teatralitzada per facilitar la seva comprensió entre els més menuts, en la línea de programes com La bola de cristal. La cançó fou molt coneguda i fins i tot va ser anomenada himne del seu propi programa de televisió Countryshow.
Es al gener del 2008 quan el tema es fa molt popular a Polònia arribant a ser inclosa a diverses llistes d'èxits, d'aquí i per osmosis la febre s'escampa a Hongria, Àustria, i Rússia, convertint-se en tema de culte.
Amb el temps el grup no ha perdut mai la frescor i continua fent de les seves actuacions un espectacle...al lloro amb la sabata!
Amb l'arribada d'internet i les xarxes socials, aquesta surrealista cançó arriba ja a tot el món, meravellant per la seva estètica kistch, la enganxosa melodia, i les excentricitats dels seus components.
Milers de fans d'arreu usen internet per retre-li els seus particulars homenatges, aquí veiem el grup legolitzat.
Un dels punts forts del grup es la ballaruca de l'entranyable Ivo Pešák (mort recentment a Praga el passat maig) actor, ballarí, i music de llarga barba zetazetatopiana també popular per actuar a moltes pel·lícules i series de televisió.
Mládek es el líder del seu propi grup Ivan Mládek & Banjo Band, de llarga i popular trajectòria, i en la línea dels agrorockers britànics The Wuzlers.
Altres temes del grup de Mládek: Ara en vaixell.
Ara tocant un dixieland.
El mon d'internet es sorprenent, Gràcies a l'APM s'han acabat barrejant conceptes!
Per als mes agosarats, he aquí la lletra de la cançó per a que pugueu fer els vostres Karaokes sense cap vergonya, amb la fonètica inclosa: clica aquí i afina la veu.
Però aixó no es tot, ara que s'atansa el Nadal i s'ha de reactivar el consum, que tal una mica de merchandising del grup: clica aquí i intenta no gastar massa.
Serà Jožin z bažin l'home del sac?
dissabte, 5 de novembre del 2011
El màxim comú denominador de Chaplin i Tati
Un anglès i un francorus, dos ànimes rebels, dos triomfadors, dos visionaris, dos tipus que van morir amb les botes ben calçades, dos directors, dos actors, dos empresaris, un músic i un cabaretitsta, dos personatges que van saber deconstruir la tristor i l'humor en boniques reflexions universals: Charles i Jacques.
Chaplin paradoxalment es posseïdor d'un Oscar precisament per la composició de la BSO de Candilejas (Limelight; 1973) un tema extremadament delicat i trist que faria encongir el cor de milers d'espectadors.
Fins i tot una composició seva va arribar al primer lloc de les llistes de vendes del Billboard el 1967 de la mà de Petula Clark. Era un tema de la pel·lícula: La condesa de Hong-Kong (Charles Chaplin, 1967).
Chaplin que tocava d'oïda el piano i el violoncel (era esquerrà i fins i tot havia d'invertir l'ordre de les cordes per tocar) va haver de deixar-se envoltar de grans arreglistes tota la seva carrera, però que això no convidi a l'error de malpensar ni dubtar de la seva valia, en tota la seva obra hi ha un eix comunicador especialment exquisit i agredolç alhora, on convida a la tragicomèdia i que es una inesborrable marca d'autoria.
Un altre èxit fou Smile (Modern Times, 1936), que acabaria cantant el mateix Nat king Cole.
I per acabar un mica de Charlot, un gran exemple de la hilvanació de música i imatge es aquesta llegendària escena de La quimera del oro (The gold rush, 1925), per a gourmets sense manies i estomacs distrets.
Chapin morí a Suïssa el 1977.
Tati fou un precursor de la poesia visual i un gran executor del gag icònic; un somriure suau, blanc i sense complexos; un arquitecte de la neonostàlgia, brillant i pueril alhora. Les bandes sonores de les seves pel·lícules van ser tríades i elaborades amb un mim exquisit.
Jean Yatove, signa Día de fiesta (Jour de Fête; 1949) una música divertida y dinàmica que combina moments de hot Swing amb entranyables melodies per transportar-nos a una idíl·lica realitat rural.
Alains Romans va composar Las vacaciones de Monsieur Hulot (Les vacances de M. Hulot; 1953) una relaxada composició per descarregar cos i ànima, on en forma de jazz ens regala una música amb aires de Django Reinhard i punçades de Luis Bonfa.
Un altre cop Alain Romans, ara en companyia de Frank Barcellini, aporten la cirereta del pastís, d'una de les millors pel·lícules del cinema per tantes raons....Mi tío (Mon Oncle; 1971) un joiós espai per a ser innocenmtent feliç, un trampolí a la infantesa més sincera i divertida.
Playtime (Francis Lemarque; 1967) fou una de les darrers films de Tati, en ella es fa una lloança a la innoperativitat de la arquitectura moderna, que es rendeix a l'ostentació en contra de la funcionalitat . La geometria es troba en tots els racons del metratge fins i tot en la música que fa ballar les imatges al seu ritme. Una calculada barreja de sons (fins i tot la veu humana es utilitzada com una eina sonora més, buidant-la de contingut però no així de continent), be bop, i les sempre enyorades dolces melodies imparteixen una magistral classe d'humor en una harmonia moltes vegades disonora moltes vegades endreçada (inclósos elements de música electrònica).
Tatí morí a París el 1982.
Es fa evident veure molts reflexos comuns en ambdós artistes, també actituds divergents, es clar, però es tant el que uneix que es fa fàcil imaginar-los tots dos col·laborant en una altra vida.
Tati i Chaplin units per l'artista Qanimado
Dos tipus així arriben a morir mai?
Chaplin paradoxalment es posseïdor d'un Oscar precisament per la composició de la BSO de Candilejas (Limelight; 1973) un tema extremadament delicat i trist que faria encongir el cor de milers d'espectadors.
Fins i tot una composició seva va arribar al primer lloc de les llistes de vendes del Billboard el 1967 de la mà de Petula Clark. Era un tema de la pel·lícula: La condesa de Hong-Kong (Charles Chaplin, 1967).
Chaplin que tocava d'oïda el piano i el violoncel (era esquerrà i fins i tot havia d'invertir l'ordre de les cordes per tocar) va haver de deixar-se envoltar de grans arreglistes tota la seva carrera, però que això no convidi a l'error de malpensar ni dubtar de la seva valia, en tota la seva obra hi ha un eix comunicador especialment exquisit i agredolç alhora, on convida a la tragicomèdia i que es una inesborrable marca d'autoria.
Un altre èxit fou Smile (Modern Times, 1936), que acabaria cantant el mateix Nat king Cole.
I per acabar un mica de Charlot, un gran exemple de la hilvanació de música i imatge es aquesta llegendària escena de La quimera del oro (The gold rush, 1925), per a gourmets sense manies i estomacs distrets.
Chapin morí a Suïssa el 1977.
Tati fou un precursor de la poesia visual i un gran executor del gag icònic; un somriure suau, blanc i sense complexos; un arquitecte de la neonostàlgia, brillant i pueril alhora. Les bandes sonores de les seves pel·lícules van ser tríades i elaborades amb un mim exquisit.
Jean Yatove, signa Día de fiesta (Jour de Fête; 1949) una música divertida y dinàmica que combina moments de hot Swing amb entranyables melodies per transportar-nos a una idíl·lica realitat rural.
Alains Romans va composar Las vacaciones de Monsieur Hulot (Les vacances de M. Hulot; 1953) una relaxada composició per descarregar cos i ànima, on en forma de jazz ens regala una música amb aires de Django Reinhard i punçades de Luis Bonfa.
Un altre cop Alain Romans, ara en companyia de Frank Barcellini, aporten la cirereta del pastís, d'una de les millors pel·lícules del cinema per tantes raons....Mi tío (Mon Oncle; 1971) un joiós espai per a ser innocenmtent feliç, un trampolí a la infantesa més sincera i divertida.
Playtime (Francis Lemarque; 1967) fou una de les darrers films de Tati, en ella es fa una lloança a la innoperativitat de la arquitectura moderna, que es rendeix a l'ostentació en contra de la funcionalitat . La geometria es troba en tots els racons del metratge fins i tot en la música que fa ballar les imatges al seu ritme. Una calculada barreja de sons (fins i tot la veu humana es utilitzada com una eina sonora més, buidant-la de contingut però no així de continent), be bop, i les sempre enyorades dolces melodies imparteixen una magistral classe d'humor en una harmonia moltes vegades disonora moltes vegades endreçada (inclósos elements de música electrònica).
Tatí morí a París el 1982.
Es fa evident veure molts reflexos comuns en ambdós artistes, també actituds divergents, es clar, però es tant el que uneix que es fa fàcil imaginar-los tots dos col·laborant en una altra vida.
Tati i Chaplin units per l'artista Qanimado
Dos tipus així arriben a morir mai?
dissabte, 11 de juny del 2011
La Fonoteca de Belianes, un utilitari amb motor de Ferrari
Una fonoteca es un equipament que trobem avui en dia inclòs dins les nostres modernes i dinàmiques àrees musicals de les diferents biblioteques públiques i que continuen donant servei a la ciutadania en tant que aquesta tingui interès per la música, cosa que penso que es antropològicament inevitable i m'atreviria a dir fins i tot inqüestionable. La Fonoteca que ens ocupa es un cas particular, tant que sovint em fa pensar en la irreductible Gal·lia d'Astèrix, per la excepcionalitat del fet.
Primer de tot situem Belianes, es tracta d'un poble de l'Urgell (Lleida) de menys de 600 habitants estès al mig de la terra ferma, escaldat a l'estiu i gebrat a l'hivern.
La biblioteca municipal de Belianes fou constituïda durant el 1978 i transferida a la Generalitat de Catalunya el 1979. L'ajuntament va decidir dotar les seves dependències amb l'infraestructura necessària per a la reproducció de fons sonors de manera confortable, demostrant una sensibilitat vers l'espai sonor excepcional. L'arquitecte que ho feu possible va ser en Daniel Gelabert i Fontova (autor local, conegut també per ser la Biblioteca provincial del estado de Lleida).
Primer de tot situem Belianes, es tracta d'un poble de l'Urgell (Lleida) de menys de 600 habitants estès al mig de la terra ferma, escaldat a l'estiu i gebrat a l'hivern.Es en aquesta etapa que s'inicia inclús un programa d'enregistraments sonors relacionats amb la Col·lecció Local: Conferències, parlaments, recitals de musica coral, narracions de tradició oral, etc.
L'any 1991 es signa el conveni entre Cultura i l'ajuntament per el qual s'integra la fonoteca a la biblioteca i es formalitzen una sèrie de pactes pels quals es regirà el seu funcionament i la seva promoció. Cal destacar que si bé el servei de la fonoteca no correspon a un municipi d'aquestes característiques (per ràtio d'habitants, etc) es continuarà mantenint excepcionalment.
El mateix any el ple de l'ajuntament decideix donar-li el nom de Tirant lo blanc a la biblioteca, en motiu dels 500 anys de la primera edició del clàssic.
El cert es que durant tots aquests anys, des de finals dels 70 fins a principis del 90, la fonoteca es va anar alimentant de fons molt particulars i eclèctics, sobretot en quant a vinils.
Els K7s i els Cd van anar venint per les dotacions que arribaven de serveis centrals, però el gran volum dels vinils sospito que no va ser així, a dia d'avui encara no n'he tret l'entrellat, però el cert es que hi son.
El llistat de K7s i Cds queda reflectit en un llibret d'unes 50 pàgines editat amb molt bon gust i distribuït entre els vilatans el mateix any olímpic.
Tots els documents estan perfectament catalogats en les seves fitxes al catàleg de matèries, autors, i títols, consultables in situ.
L'equipament disposa de dos espais per a audicions, un de personal (o de petits grups) i un col·lectiu en forma de sala d'actes que continua ben vigent avui en dia.
Però ara refresquem el context, recordem com érem al principi dels vuitanta: encara hi havien monedes d'una pesseta, del país de Reagan ens arribava Fama, les olimpíades de Moscú coronaven a l'osset Misha, i el Barça perdia la lliga per culpa aquest cop del segrest d'en Quini.
Lluny dels Ipods, Itunes, Spotifys, Emules i en definitiva d'internet, ens trobem encara en l'apogeu del vinil, una època daurada que es veu ja des de la plena perspectiva de romanticisme, en la que el gran rebombori tecnològic va ser l'aparició per part de Sony del primer Walkman l'any 1979, encara que la seva popularització no arribaria fins uns quants anys desprès, un cop que el que es va fer popular va ser el seu preu.
Pensem que no podíem tenir tota la música disponible on volíem i com volíem, sinó que no tothom ho tenia tot i molt menys on volia. Els discos passaven de mà en mà, a vegades amb nocturnitat, a vegades amb diürnitat, es portaven a festes, es deixaven amb gran cautela i sols als millors amics, als bars sabies quina música posaven perquè no en tenien d'altra, i no es descobria tot de cop sinó en conta gotes. Les audicions s'exprimien i les cares B eren tant importants com les cares A. Potser no ens hem adonat però avui en dia hem canviat la manera d'escoltar música: ens hem hagut de reeducar per no caure en el complex de Diògenes, hem hagut d'aprendre a afilar l'instint sel·lectiu.
Però abans, no fa tant hi va haver una vegada, un temps en que fer una audició era una excusa per fer una trobada en grup, per quedar amb amics per escoltar música plegats, per plaer i perquè si. Perquè era una alternativa d'oci tant vàlida com qualsevol altra, o fins i tot millor. Quan quedar amb amics era necessari perquè no sabíem com els hi anava gràcies al Facebook o al mòbil. Aquesta era una època fèrtil d'associacions progressistes, de joves amb iniciativa i ganes de canviar coses, doncs n'havien vist i sentit de molt gruixudes. La fonoteca podia ben bé ser un espai adient per aquest oci cultural i social, un lloc calent, confortable, bonic, i ben equipat.
Qualsevol equipament te sentit quan li ve donat per algú,. Es evident que aquest espai en va tenir i molt, va ser un privilegi per a una petita comunitat que en va treure el profit que en va voler, però avui en dia una part d'aquest sentit ha canviat. La conjuntura es diferent així com els hàbits i les costums. Si bé la sala d'actes continua sent un eix vertebrador de la vida social i en societat del poble, la resta ha quedat un xic desfasat o en desús, per sort cap equip de govern es va desfer del fons de vinils, que avui en dia tindria un sorprenent valor econòmic de sortir al mercat, probablement sense que ningú ho sabés han estat preservadors d'autèntiques joies.
Ara ens trobem en una cruïlla de difícil sortida, com aprofitar aquest potencial més proper al col·leccionisme que a l'ús públic? d'entrada podria estar bé exposar-lo i donar-lo a conèixer, desprès caldrà reflexionar. Qui sap, potser encara hi han molt belianencs interessats a tornar a escoltar el brunzit de l'agulla estimant el plàstic.
Música mestre.
dijous, 14 d’abril del 2011
La 2a República musicada
El 14 d'abril de 1931 es va proclamar la 2a República espanyola, es a dir fa 80 anys que es va instaurar el sistema republicà com a forma d'organització d'estat en substitució de la monarquia. La guerra civil i el cop d'estat militar del 36 van acabar tres anys més tard amb la fi d'aquesta il·lusionant etapa.
La història ja la coneixem tots i està escrita en molts llocs. Tots tenim elements de judici per valorar i opinar el que considerem adequat. Crec que recordar fa més madura una societat i per tant més justa.
Comencem per recordar l'autèntic himne de la República, l'Himne de Riego. Una marxa amb connotacions marselleses i un ritme clarament de pasdoble a mig temps.
Continuem aquest itinerari recordant la força d'un altre himne: L'internacional, que ha acompanyat a cop de sang i de suor la forja de la nostra historia contemporània. Poques cançons sonen amb tanta contudència i evoquen tanta tristor continguda. A cop de marxa militar i preparada per a ser cantada als quatre vents, es probablement i amb permís de La Marsellesa, la reina dels himnes.
Recentment la còmplice musictecaria Lórien de Loth ens il·lustrava meravellosament sobre el Brossa quartet i el seu disc Les cançons dels brigadistes. Una mostra d'unes delicades interpretacions en clau de folk d'una música que fou molt més que popular.
Una refrescant versió de El quinto regimiento, a càrrec de Lila Downs. Cançons del front que son reinterpretades una i altra vegada per molts artistes.
Una trepidant versió rock del grup madrileny Canallas de Si me quieres escribir. Una bonica cançó d'amor que sona aquí estripada i acompanyada d'imatges del front.
El grup teatral Catorzedabril fundat el 2005 per un grup d'actors i músics va contribuir a remoure i promoure la memòria col·lectiva del nostra país amb l'espectacle Anda jaleo, jaleo.
L'any 1992 la companyia Dagoll Dagom estrenà l'espectacle musical Flor de Nit, una entranyable descripció de Barcelona durant els anys de la república i fins els començament de la guerra civil. Amb l'excusa d'un inoblidable triangle amorós entre Quimet, Rosa, i Sebastià Reynals i gràcies a un llibret musical excels a càrrec d'Albert Guinovart i Manuel Vázquez Montalbán, un convulsos però optimistes anys aniran desfilant davant nostre.
Molts grans cantants han reinterpretat cançons d'aquesta època. Molts han cantat fets concrets, fets generals...des de Paco Ibáñez, a Jose Antonio Labordeta, passant pel Quico Pi de la Serra i la Carme Canela, etc, etc...la llista seria llarga, però el que es inqüestionable es que aquestes cançons han estat pincellades eternes gràcies a un incontable nombre de persones anònimes que les van fer servir de bandera. La música es així, alimenta l'ànima.
La història ja la coneixem tots i està escrita en molts llocs. Tots tenim elements de judici per valorar i opinar el que considerem adequat. Crec que recordar fa més madura una societat i per tant més justa.
Comencem per recordar l'autèntic himne de la República, l'Himne de Riego. Una marxa amb connotacions marselleses i un ritme clarament de pasdoble a mig temps.
Continuem aquest itinerari recordant la força d'un altre himne: L'internacional, que ha acompanyat a cop de sang i de suor la forja de la nostra historia contemporània. Poques cançons sonen amb tanta contudència i evoquen tanta tristor continguda. A cop de marxa militar i preparada per a ser cantada als quatre vents, es probablement i amb permís de La Marsellesa, la reina dels himnes.
Découvrez la playlist Nueva lista de reproducción avec Les Vampires
Recentment la còmplice musictecaria Lórien de Loth ens il·lustrava meravellosament sobre el Brossa quartet i el seu disc Les cançons dels brigadistes. Una mostra d'unes delicades interpretacions en clau de folk d'una música que fou molt més que popular.
Una refrescant versió de El quinto regimiento, a càrrec de Lila Downs. Cançons del front que son reinterpretades una i altra vegada per molts artistes.
Una trepidant versió rock del grup madrileny Canallas de Si me quieres escribir. Una bonica cançó d'amor que sona aquí estripada i acompanyada d'imatges del front.
El grup teatral Catorzedabril fundat el 2005 per un grup d'actors i músics va contribuir a remoure i promoure la memòria col·lectiva del nostra país amb l'espectacle Anda jaleo, jaleo.
L'any 1992 la companyia Dagoll Dagom estrenà l'espectacle musical Flor de Nit, una entranyable descripció de Barcelona durant els anys de la república i fins els començament de la guerra civil. Amb l'excusa d'un inoblidable triangle amorós entre Quimet, Rosa, i Sebastià Reynals i gràcies a un llibret musical excels a càrrec d'Albert Guinovart i Manuel Vázquez Montalbán, un convulsos però optimistes anys aniran desfilant davant nostre.
Molts grans cantants han reinterpretat cançons d'aquesta època. Molts han cantat fets concrets, fets generals...des de Paco Ibáñez, a Jose Antonio Labordeta, passant pel Quico Pi de la Serra i la Carme Canela, etc, etc...la llista seria llarga, però el que es inqüestionable es que aquestes cançons han estat pincellades eternes gràcies a un incontable nombre de persones anònimes que les van fer servir de bandera. La música es així, alimenta l'ànima.
dissabte, 19 de febrer del 2011
Bola de nieve, una llegenda gran i silenciosa
Sota el nom d'Ignacio Jacinto Villa Fernández (Guanabacoa, Cuba 1911-Ciudad de México 1971) i amagat darrera un somriure que tant sols rivalitza amb el Satchel mouth de Louis Armstrong, trobem a en Bola de nieve, un dels artistes més grans, inquiets, misteriosos, i amb un sentit de l'humor més universal, que ha vist mai ningú.
Fill d'un cuiner de fonda i amb dotze germans, va ser intèrpret, compositor, pianista, humorista, i home de bona vida. Va començar a estudiar música de ben petit perquè a la seva tieta Mamaquina així li havien comunicat els sants. Desprès d'una actuació a l'Havana el 1933, va ser descobert per Rita Montaner que impressionada es va afanyar per contractar-lo per a ser el seu acompanyant en innumerables gires, tant nacionals com internacionals.
No està massa clar l'origen del seu sobrenom, sembla ser que de ben jovenet els nois del barri li deien despectivament Bola de Trapo i Bola de fango. Però va ser Rita Montaner la primera que a Mèxic es va presentar oficialment en cartell com a: Rita Montaner i Bola de nieve.
La revolució cubana de 1959 el va agafar amb bon peu, doncs va simpatitzar amb la causa revolucionaria (o així ho va fer veure) fent diverses actuacions cel·lebratories gratuïtes per al poble.
La seva estrella es va anar fent lluminosa a escenaris de tot del mon, de l'Havana va saltar a Mèxic, Amèrica llatina, Estats Units, per desprès travessar el Pacífic fins Europa. La seva manera d'interpretar virtuosa, apassionada, tendra, i amb un inesgotable sentit del humor el va fer destacar entre molts altres, veure'l significava recordar-lo.
Al darrer tram de la seva carrera, es va instaurar al centre de la capital cubana on va cambiar el nom del restaurant Monseigneur pel de Chez Bola, on actuaria habitualment.
A Bola de Nieve li agradava actuar en bars, petits cafès, cabarets, etc...ningú com ell per captar les sensacions de l'instant i amb la seva seva genuïna sensibilitat catalitzar-les amb improvisacions que anaven força vegades acompanyades d'inspirats monòlegs.
Capaç d'atacar les melodies més dolçes o les versions més trepidants de qualsevol cançó, ja es tractés d'una composició pròpia, d'algun compatriota o amic, o de versions d'Edith Piaf o del mateix John Lennon.
La seva condició d'homosexual, mai va sortir de l'armari i no va ser fins la seva mort on el seu biògraf ho va fer públic, i el fet de trobar-se sota un règim poc transigent en aquest aspecte, probablement va fer que el seu caràcter s'anés construint amb força melangia, bonhomia, i un cert aire de tristor que ho ventava tot, inclòs la seva manera d'interpretar.
El 2003 José sánchez-Montes dirigeix el documental: Bola de nieve, el hombre triste que siempre cantava alegre.
El fet que no es conservin masses gravacions ni enregistraments sonors es un fet que engrandeix encara més la seva figura i el seu misteri.
Un altre fet curiós es l'enregistrament d'una cançó popular catalana: Lo desembre congelat, que vesteix aquí d'un to i d'un lament insospitat per cap altre adaptació feta mai.
La seva darrera actuació va ser precisament durant un homenatge a Rita Montaner el 20 d'agost del 1971. La diabetis, l'asma, i un problema cadiopàtic li van fer la punyeta fins al 2 d'octubre que va traspassar convertint-se en el que deu ser ara, un altre angelet negre.
Fill d'un cuiner de fonda i amb dotze germans, va ser intèrpret, compositor, pianista, humorista, i home de bona vida. Va començar a estudiar música de ben petit perquè a la seva tieta Mamaquina així li havien comunicat els sants. Desprès d'una actuació a l'Havana el 1933, va ser descobert per Rita Montaner que impressionada es va afanyar per contractar-lo per a ser el seu acompanyant en innumerables gires, tant nacionals com internacionals.
No està massa clar l'origen del seu sobrenom, sembla ser que de ben jovenet els nois del barri li deien despectivament Bola de Trapo i Bola de fango. Però va ser Rita Montaner la primera que a Mèxic es va presentar oficialment en cartell com a: Rita Montaner i Bola de nieve.
La revolució cubana de 1959 el va agafar amb bon peu, doncs va simpatitzar amb la causa revolucionaria (o així ho va fer veure) fent diverses actuacions cel·lebratories gratuïtes per al poble.
La seva estrella es va anar fent lluminosa a escenaris de tot del mon, de l'Havana va saltar a Mèxic, Amèrica llatina, Estats Units, per desprès travessar el Pacífic fins Europa. La seva manera d'interpretar virtuosa, apassionada, tendra, i amb un inesgotable sentit del humor el va fer destacar entre molts altres, veure'l significava recordar-lo.
Al darrer tram de la seva carrera, es va instaurar al centre de la capital cubana on va cambiar el nom del restaurant Monseigneur pel de Chez Bola, on actuaria habitualment.
A Bola de Nieve li agradava actuar en bars, petits cafès, cabarets, etc...ningú com ell per captar les sensacions de l'instant i amb la seva seva genuïna sensibilitat catalitzar-les amb improvisacions que anaven força vegades acompanyades d'inspirats monòlegs.
Capaç d'atacar les melodies més dolçes o les versions més trepidants de qualsevol cançó, ja es tractés d'una composició pròpia, d'algun compatriota o amic, o de versions d'Edith Piaf o del mateix John Lennon.
La seva condició d'homosexual, mai va sortir de l'armari i no va ser fins la seva mort on el seu biògraf ho va fer públic, i el fet de trobar-se sota un règim poc transigent en aquest aspecte, probablement va fer que el seu caràcter s'anés construint amb força melangia, bonhomia, i un cert aire de tristor que ho ventava tot, inclòs la seva manera d'interpretar.
El 2003 José sánchez-Montes dirigeix el documental: Bola de nieve, el hombre triste que siempre cantava alegre.
El fet que no es conservin masses gravacions ni enregistraments sonors es un fet que engrandeix encara més la seva figura i el seu misteri.
Un altre fet curiós es l'enregistrament d'una cançó popular catalana: Lo desembre congelat, que vesteix aquí d'un to i d'un lament insospitat per cap altre adaptació feta mai.
La seva darrera actuació va ser precisament durant un homenatge a Rita Montaner el 20 d'agost del 1971. La diabetis, l'asma, i un problema cadiopàtic li van fer la punyeta fins al 2 d'octubre que va traspassar convertint-se en el que deu ser ara, un altre angelet negre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)