dissabte, 27 de novembre del 2010

Una historia, de la Plateria

Una historia es el tercer disc del grup, gravat en directe a l'aliança del Poble Nou de Barcelona el 1981 ara fa pràcticament 30 anys, o dit d'altra manera fa tres dècades!
La gravació va anar a càrrec de Manor Mobile Studio de Londres i es en aquest disc quan per fi trobem temes propis entre els que destaca el que dona nom al disc l'autoria del qual recau en un jove mestre Jospe Mª Bardagí.
El temps transcorregut així com la seva no edició mai en cd l'han convertit en emblemàtic d'una orquestra i d'una època, a mig camí entre els sons llatins i de festa major dels setanta i a l'espera de la modernitat artificiosa de les caixes de sons dels vuitanta, que estaven a la volta de la cantonada.
L'altra història de la Plateria es la del grup, la d'una banda que s'estrena la nit de cap d'any del 1974 a l'antic Zelesta del carrer Plateria de Barcelona. Curiosament a partir d'una idea de tres figures cabdals de la música catalana: Jaume Sisa, Gato Pérez , i l'Albert Batiste. La proposta era fàcil, muntar una orquestra per la festa de cap d'any que interpretés la música d'envelat que ells sentien de petits. L'actuació ambientada i decorada per la gent del Rrollo enmascarado, va vestir la vetllada d'una imatge d'avantguarda i d'un aire underground que en va acabar generant una gran demanda en tot tipus d'actes reivindicatius i festes varies. Així poc a poc es va anar fent amb un nom i un estatus que ha perdurat llargament fins avui en dia.

El disc es una contagiosa i vitalista invitació a la berbena, a la festa, al ballar i al riure. L'orquestra ataca per igual tot tiupus de ritmes i balls.
Amb aires nordamericans ens porten amb energia des d'un rockandroll (Mujer cruel) a un Charleston (Charles Bix), i d'un Swing (Swing 39 de Django Reinhardt) a un jazz suau amb el seductor Vals for Debbie de Bill Evans.
Els ritmes llatins, autèntica bandera del grup esclaten fogosament amb Miedo al Cha-Cha-Cha, Cachita i Ábreme la Puerta. En alguns casos observem la força de la percussió i la influència que desprès encara serà mes pausible de Fania, en ocasions no crec que sigui gens agosarat parlar d'una autèntica Fania All Stars Catalana, tant per concepció com per interpretació.
Les lentes també tindran el seu moment per deixar pas als arrambaments a la pista de ball amb Puerco Mundo, un trist i depressiu bolero interpretat com sempre amb inspiració per un malenconiós i inconfusible Manel Joseph.
La riquesa del disc es certifica amb dos temes propis Canvi d'Actitud i Una historia.
Observem que a la capsa del disc, on hi ha la relació de cançons contingudes, hi consta també quin tipus de música es: bolero, rumba, etc...jo crec que el que pretén es facilitar l'ús del disc en festes, el que no fa més que confirmar la veritable intenció festivolúdica del grup, així el punxadiscos de torn sempre podria accedir ràpidament al tipus de cançó que demanés l'ambient en cada moment.

Imatge de la Plateria a finals dels setanta probablement al festival de Canet.

No recordo exactament quan va arribar a mi aquest disc, recordo que el vaig comprar en una fira del disc de Montjuïc juntament amb un altre d'un grup molt divertit que es deia Pere Flipat i que encara conservo. Si que recordo amb moltísim carinyo els envelats de festa major del meu poble, en meravelloses i estrellades nits d'estiu enbolcades per la marinada. Per mi els sons d'aquesta Plateria més primigènia em transporten a aquells temps on no es ballava amb l'oïda sinó amb el cor i els peus marxaven cap aquí i cap allà incontrolables.
Aquest disc respira festa pels quatre costats, una festa a vegades innocent i divertida altres picant i entremaliada. L'excel·lència de tots els músics que han anat passant pel grup amb els anys l'han convertit en el que es, un dels millors grups de ball del món capaços d'interpretar-ho tot amb un segell inconfusible, del que si rasquem trobem molt de latin jazz. O potser tant sols m'ho a semblat a mi, però m'agrada pensar així.

dijous, 30 de setembre del 2010

L'Òscar Dalamu a la biblioteca JSV de Gavà

El proper dimarts 6 d'octubre a les 19h esperem aquí a Gavà a la biblioteca Josep Soler Vidal al popular presentador i locutor de radio, però sobretot també musicòleg, Òscar Dalmau que ens ve a presentar els ets i uts de "Pop a la catalana: jazz, bossa & groovy sounds from Catalunya (1963-1971)", un disc coordinat per ell mateix per al segell francés Vadim music on podem trobar una brillant sel·lecció de temes que son arqueologia pura d'un temps i d'un país que es el nostre.




Els temes sel·leccionats son ara mateix impossibles de trobar, evidentment descatalogats fa dècades en vinil i mai editats en Cd, conformen un patrimoni cultural evident de la vida social del nostre país i d'uns temps molt difícils. Temes que proposaven acolorir una mica la grisor imperant amb la ingenuïtat necessària per divertir i distreure durant els nombrosos guateques i a les vetllades més especials, que falta que feia, i a fe que devien complir la seva funció amb escreix.



Però no cal haver estat un ié-ié pelut fa anys i panys per gaudir d'aquesta música, també es pot ser ié-ié avui en dia, faltaria més! A qualsevol persona que li agradi la música, que tingui una sensibilitat especial o que es trobi atret pel magnetisme d'allò d'una altra època, sense complexos i amb ganes de ser feliç, pot medicar-se amb aquest cd (també disponible en vinil).



Així que ja sabeu, us proposem passar una tarda divertida i entranyable a la sala d'actes de la biblioteca, sereu benvinguts tots i més...popero i moteros, barbuts i bigotuts, senyores i senyors, grans i petits....entrada i sortida gratuïtes. Us esperem!

dissabte, 18 de setembre del 2010

Plou i fora bufa el vent. I a més, m'agrada!

Amb aquests rams d'aigua que ens estan caient per tot arreu, servidor no ha pogut menys que reaccionar ràpidament i fer unes quantes recomanacions per aquests dies mullats, que o bé parlen dels ruixats o bé m'ajuden a tancar els ulls i escoltar ploure.

Per començar recordem aquest gran tema de l'inefable Tomeu Penya, de l'àlbum Tomeu (Blau, 1987) on un se sent tant petitet com un granet d'arena.



A l'any 72, l'Albert Hammond ens recordava que mai plou al gust de tots al sud de Califòrnia amb aquest emotiva peça d'aires folk, coescrita pel Mike Hazlewood.



Ens traslladem a una tarda d'octubre de l'any 1966, en un restaurant anomenat La Fuente a Mèxic DF, la tarda es torna atormentadament grisa de cop i un aiguat es desploma sobre els carrers i els vianant corren en totes direccions per aixoplugar-se. El Mestre de Yucatán, Armando Manzanero emocionat no pot més que correspondre el temporal amb aquest immortal Bolero: Esta tarde vi llover.



Roger Hodgson, líder de Supertramp, ens explica en aquest divertit tema de l'àlbum Famous last words (1982, l'any del naranjito) la dificultat de superar un trencament de parella.
Si bé el tema ve signat també per Rick Davis, en realitat es tracta d'un formalisme igual que feien servir Lennon-McCartney al signar conjuntament les cançons independentment de l'autor.



Aquesta Bossa nova de Jobim, inclosa en l'àlbum Wave (1967) en una apreciació personalíssima i extrasensorial, m'evoca la quietut de quan ha deixat de ploure, aquell silenci que precedeix el reactivament de la vida que es troba en un provisional stand by (espero que serveixi com excusa per incloure aquest meravellós dics en aquesta llista). Perfecte per relaxar-se abans de sortir a caçar cargols.



Anna Roig i l'ombre de ton chien, també ens animen a fer una cosa tan higiènica com córrer sota la pluja, qui no ho ha fet? per necessitat però també per plaer es pot patir o disfrutar de l'aigua, segons com es miri.



Amb aquest bonic tema de caire tardorenc podem sentir la pluja en forma de punteig de guitarra. Simon i Garfunkel la van composar per l'elapé Sound of Silence el 1965.
Kathy's Song es una introspectiva balada extremadament fràgil i d'una gran senzillesa. Com l'aigua que cau...



Enya sap com pocs evocar i crear contextos sonors on deixar-se llevar suaument. Aquest Listen to the rain ens rodeja d'una atmòsfera freda i entendridora.



Que dir de Madredeus i aquest Haja o que Houver (O paraiso, 1997), fan venir ganes de ploure inclús en un dia solejat. La bellesa de la veu de Teresa Salgueiro es barregen amb els acords de Pedro Ayres Magalhaes per filtrar una fina capa de pluja que ens anirà esquitxant poc a poc. La sensació de sentir ploure a l'Atlàntic es tant real que no pot ser que estiguem a casa.



I no podríem plegar sense recórrer a unes de grans dames del jazz amb aquest oportú September rain interpretat per, elegantment es poc, Dinah Washington. Tema amb regust a comiat.



Bé, pensava que ho acabaria evitant, però finalment acabaré amb Stanley donem i el seu l'inefable: Singing in the rain...o alguna cosa semblant.



La cançó fou escrita originalment per Ignacio Herb Brown el 1929 per la pel·lícula The Holliwwod revue . Aquest remix es a càrrec del grup de Manchester Mint Royale.

dijous, 5 d’agost del 2010

Vampisoul: La recerca subtil o arqueologia explosiva

Ens trobem amb un segell que en tant sols una dècada ha aconseguit consolidar-se a les remogudes aigües de la indústria musical de principis de segle.
Vampisoul neix el 2002 a Madrid fundat per Iñigo Pastor (un dels fundadors de Munster Records), a partir d'aquí s'inicia un particular romanç amb els oients més inquiets i els amants dels sons més negres: des dels més cool, groovy, i soul fins a d'altres derivats del jazz i del latin jazz, passant pels ritmes més salseros .



Es difícil acotar l'espai d'influència d'aquest segell que es mou amb facilitat entre límits, estils, i orígens diversos. Etiquetes tant suggerents i estimulants com aquestes omplen les seves caixes de cds: New Orleans Funk, deep southern R&B, East Harlem boogaloo, Cuban jam sessions, exotic soundtracks, tail-shaking soul, trippy tropical sounds, Peruvian groovers, West African higlhlife, East european jazz, Nigerian Afrobeat....i així podríem seguir d'una manera esbromadora. Es la magia de les etiquetes, a vegades una eina artificiosa a vegades una definició subtil.



Vampisoul es troba ara justament posicionada en el panorama musical com un segell reputat i posseidor d'un públic fidel. Cal pensar que quan els canvis que afecten a la nostra societat i a la nostra manera de escoltar música hagin arrelat, aquest segell es mantingui encara actiu i amb bona salut.
Es manifesta, una estratègia lloable per tal d'arribar a un públic col·lecionista i selecte amb abundants edicions de vinils i singles de 45 rpm, així com estratègies d'expansió per donar-se a conèixer com l'edició de marxandatge o el patrocini de sessions de DJs en locals de tot el mon.



Vampisoul ha desarrotllat un instint arqueològic espectacular, entre la vesant més pedagògica i la més arriscada recuperant vinils pràcticament inexistents, mai editats en cd i en alguns casos en edicions molt limitades inclús en el país d'origen.
Entrar a valorar un catàleg tant gran com dispers i de tanta qualitat es summament difícil en tant poc espai, així que ens centrarem en alguns apartats més genèrics.



Del soul al Funk i viceversa
Desde la recuperació de figures claus com Joe Bataan (amb la publicació de nou disc inclòs), Erma Franklin (germana d'Aretha), Sly Stone (abans d'afegir Family al nom), un molt jove Barry White, Andre Williams (amb nou disc també) i molts d'altres fins a l'extrem més funky on brillen gent com Joe Cuba, Betty Davis, Willie Henderson, els Soul Searchers, o el nigeria Segun Buknor.
Dels sons més jazzy fins a la rotunditat del soul o la transgressió del Funk més primigeni, es barregen i es confonen estils, encara que de música sols n'hi ha una i es molt i molt bona.



La cosa Latina o abans de Fania
Un autèntic all-star de la música llatina o del latin Jazz que acabaria triomfant al nuyork de mitjans dels 60 amb l'irrupció de la música Salsa de la mà de Fania records i dels seus padrins: Johnny Pacheco i Jerry Masucci.
Tot un estol d'il·lustres desfilen per Vampisoul amb impressionants discos on mostren sense repares la millor versió d'ells mateixos, ja sigui salsa o jazz o ambdós coses alhora.
Atenció als noms: Willie Bobo, Cachao, Candido, Ray Barretto, Johnny Colon, Louie Ramírez, Pete Rodríguez, Mongo Santamaría, Carl Tjader, Eddie Palmieri, Nilo Espinosa, El gran Fellave...
També hi haurà lloc per un doble directe de Fania (només obrir la capsa ja en surt fum) i tres històrics dvds entre els que destaquen el mític documental Our latin thing, del que tant sols es pot dir el següent: Imprescindible.



Però durant els 60 i 70 a Amèrica llatina també es va fer soul, funk, jazz i es va barrejar amb els ritmes tradicionals, es aquí on segur que la feina d'espeleòleg musical ha estat més reeixida, reobrint nous camins musicals desconeguts: Gózalo (3 vols. d'autèntic Boogaloo), The afrosound of Colombia (vol. 1), Cumbia Beat (vol. 1); Back to Perú (2vols). Autèntics recopilatoris de multitut de desconeguts músics locals que van saber cuinar plats refinats amb diferents ingredients d'aquí i d'allà.



Quan a la tele feien Sor Citroen, aquí també fèiem Jazz, soul, i funk
A principis dels seixanta, Espanya viu el seu particular boom econòmic degut al turisme, una època de bonança econòmica en la que els visitants estrangers a part d'afartar-se de paelles i sangries també van deixar aquí alguns costums i diverses influències musicals. L'intercanvi de discos i de músics es sedimenta i acaba eclosionant uns anys desprès amb les primeres gravacions més o menys sèries. Ens remuntem a finals dels seixanta i primers dels setanta, multitud de grups toquen en clubs nocturns el que han aprés o escoltat: Jazz, soul, funk, i la barreja de tot. Els dos sorprenents recopilatoris sota el nom de Sensacional soul així ho reflexen.
Grups coneguts, desconeguts, i fugassos agafen les guitarres elèctriques i els hi afegeixen seccions de vent per començar a fer soroll del bo.



Ibérico Jazz es l'altre recopilatori que ens ofereix Vampisoul, en aquest cas del fons d'armari d'un pioner del jazz independent: Don Antoliano Toldos, que amb el seu segell Calandria va publicar un grapat de fantàstics singles que mereixen amb escreix haver estat recuperats.



Des d'aquí la meva sincera i extraordinària felicitació a tot l'equip de Vampisoul per la impagable labor que estant duent a terme (i que espero que a més els hi surti rentable). El que hem vist aquí es tant sols la punta de l'iceberg, però n'hi ha molt més i segueix creixent, potser un dia fem una segona part...serà una bona senyal.

dijous, 29 de juliol del 2010

Color Humano: incombustibles i compromesos

Color humano sempre ha demostrat una irrenunciable fam de vida, en totes i cadascuna de les seves actuacions s'hi pot veure una proposta ferma i honesta, sincera i compromesa, però sobretot molt estimulant.


Aquest grup mutioriginal (per dos raons, per ser un dels pioners al nostre país a treballar formules derivades de Mano negra i per la varietat dels orígens dels seus components) treballa a base de rerefons funkys adobats amb harmònica, en ocasions de saxo alt i rebossats d'una impecable secció de percusió. Però l'esperit de la banda porta el nom de Jose El Kapel, autèntic lider del grup que ens esquitxarà amb els seus riffs elèctrics, autèntiques fogonades de ritme.


El grup te els seus inicis en una casa ocupada de París el 1995, la Moscowa. Al principi aquest serà el nom del grup i més tard, Moscowa libre (1995, Tralla Records) serà el nom del primer disc. Ja en les arrels el grup mostra un compromís fora de tot dubte que a més serà el motor de les seves cançons on amb les seves lletres valentes i planeres serviran per enviar un missatge universal de pau i esperança mitjançant la resistència i la lluita contra el sistema.



No cal dir que les seves cançons enseguida es van popularitzar i el grup agafa certa volada entre finals i principis de segle.
El seu segon disc Hambre de vida (1997, Tralla Records) no fa més que refermar la trajectòria iniciada amb el primer i consolidar aquest so multiracial acolorit i radiant. Alguns dels seus membres circulen amb la corrent musical de la Barcelona urbana i mestissa i acaben amb bandes com Dusmingets (cas del teclista) i Manu Chao (cas del bateria) de totes maneres les diferents incorporacions no disminueixen un pel el compromís i la qualitat de la banda.



Els seus directes son rotunds, no hi ha terme mig alhora d'oferir-se a qui ha pagat una entrada, el grup es caracteritza per buidar-se a dalt de l'escenari. El fet de suar la samarreta, tant si es porta com si no, corre amb el boca a boca que es la millor publicitat. Cal destacar que tots els components sempre s'han caracteritzat per ser molt accessibles y al final de les actuacions, es habitual veure-hi gent conversant i intercanviant opinions de tot tipus.

Es ressenyable també la facilitat que han tingut sempre per tocar amb l'estat d'ànim, es a dir, crec que un grup que es diverteix ho demostra a dalt de l'escenari, d'aquesta manera no es d'extranyar que les sensacions del moment puguin fer pendular una mateixa cançó des d'un Reagge a un rock dur, depenent del dia. Si es te ànima es demostra!




Amb Burundanga (1999, Edel) es clou una etapa, serà l'últim disc que acabarà amb uns darrers anys de gira exitosa dins el context amb el que es mou la banda però que no fan pensar amb la fi del grup. Potser els darrers anys es quan comencen a donar símptomes de cansament degut a la reiteració de la formula que els ha fet populars, potser degut als anys de convivència...qui sap. El 2003 el Kapel posa punt i final a la banda i tanca un cercle molt vigorós, per començar paulatinament un altre en solitari.




No serà fins al 2009 que es torna a rearmar la banda començant una nova gira per Espanya que els portarà a preparar un nou disc per al setembre d'aquest 2010, Madiva (kasba Music) i que en els dos nous singles avançats, Todos hijos i Limite du possible ja podem reconèixer els trets característics del millor Color Humano.
Podeu escoltar-les aquí.



Un servidor no pot evitar recordar amb carinyo el primer cop que els va veure en un local mig buit de La Fulliola (Urgell) a mitjans dels noranta i on va quedar fascinat per la seva energia i el seu estil força renovador, sobretot en determinades escenes musicals força anclades encara en el rock més clàssic.

Queda dit doncs, que tornarem a tenir Color per més temps.

Nota: No confondre amb un altre important grup argentí que porta el mateix nom i que va sorgir a principis dels setanta...però aixó es una altra història.

dimecres, 28 de juliol del 2010

La Biblioteca Josep Soler Vidal ha suat música aquest juliol

Unes imatges del recital ofert per Lidia Pujol i Pau Figueres el 6 de Juliol dins el marc del programa de difusió cultural Juliol dia a dia, en el qual la Lidia ens va regalar amb la seva veu personal i carregada de matisos un repertori variat format per cançons essencials de la tradició catalana.


El jardí de la biblioteca va ser un lloc ideal, amb un clima relaxat i distés.

Aquests espais esdevenen uns escenaris genials per aquests tipus d'actes.


A banda us presentem una col.lecció de novetats que la biblioteca ha adquirit per a suportar millor aquestes calorades estiuenques: