La gravació va anar a càrrec de Manor Mobile Studio de Londres i es en aquest disc quan per fi trobem temes propis entre els que destaca el que dona nom al disc l'autoria del qual recau en un jove mestre Jospe Mª Bardagí.
El temps transcorregut així com la seva no edició mai en cd l'han convertit en emblemàtic d'una orquestra i d'una època, a mig camí entre els sons llatins i de festa major dels setanta i a l'espera de la modernitat artificiosa de les caixes de sons dels vuitanta, que estaven a la volta de la cantonada.
L'altra història de la Plateria es la del grup, la d'una banda que s'estrena la nit de cap d'any del 1974 a l'antic Zelesta del carrer Plateria de Barcelona. Curiosament a partir d'una idea de tres figures cabdals de la música catalana: Jaume Sisa, Gato Pérez , i l'Albert Batiste. La proposta era fàcil, muntar una orquestra per la festa de cap d'any que interpretés la música d'envelat que ells sentien de petits. L'actuació ambientada i decorada per la gent del Rrollo enmascarado, va vestir la vetllada d'una imatge d'avantguarda i d'un aire underground que en va acabar generant una gran demanda en tot tipus d'actes reivindicatius i festes varies. Així poc a poc es va anar fent amb un nom i un estatus que ha perdurat llargament fins avui en dia.
El disc es una contagiosa i vitalista invitació a la berbena, a la festa, al ballar i al riure. L'orquestra ataca per igual tot tiupus de ritmes i balls.
Amb aires nordamericans ens porten amb energia des d'un rockandroll (Mujer cruel) a un Charleston (Charles Bix), i d'un Swing (Swing 39 de Django Reinhardt) a un jazz suau amb el seductor Vals for Debbie de Bill Evans.
Els ritmes llatins, autèntica bandera del grup esclaten fogosament amb Miedo al Cha-Cha-Cha, Cachita i Ábreme la Puerta. En alguns casos observem la força de la percussió i la influència que desprès encara serà mes pausible de Fania, en ocasions no crec que sigui gens agosarat parlar d'una autèntica Fania All Stars Catalana, tant per concepció com per interpretació.
Les lentes també tindran el seu moment per deixar pas als arrambaments a la pista de ball amb Puerco Mundo, un trist i depressiu bolero interpretat com sempre amb inspiració per un malenconiós i inconfusible Manel Joseph.
La riquesa del disc es certifica amb dos temes propis Canvi d'Actitud i Una historia.
Observem que a la capsa del disc, on hi ha la relació de cançons contingudes, hi consta també quin tipus de música es: bolero, rumba, etc...jo crec que el que pretén es facilitar l'ús del disc en festes, el que no fa més que confirmar la veritable intenció festivolúdica del grup, així el punxadiscos de torn sempre podria accedir ràpidament al tipus de cançó que demanés l'ambient en cada moment.
Imatge de la Plateria a finals dels setanta probablement al festival de Canet.No recordo exactament quan va arribar a mi aquest disc, recordo que el vaig comprar en una fira del disc de Montjuïc juntament amb un altre d'un grup molt divertit que es deia Pere Flipat i que encara conservo. Si que recordo amb moltísim carinyo els envelats de festa major del meu poble, en meravelloses i estrellades nits d'estiu enbolcades per la marinada. Per mi els sons d'aquesta Plateria més primigènia em transporten a aquells temps on no es ballava amb l'oïda sinó amb el cor i els peus marxaven cap aquí i cap allà incontrolables.
Aquest disc respira festa pels quatre costats, una festa a vegades innocent i divertida altres picant i entremaliada. L'excel·lència de tots els músics que han anat passant pel grup amb els anys l'han convertit en el que es, un dels millors grups de ball del món capaços d'interpretar-ho tot amb un segell inconfusible, del que si rasquem trobem molt de latin jazz. O potser tant sols m'ho a semblat a mi, però m'agrada pensar així.
