La meva primera vegada: Petits, joves, i distrets...tots cap al concert!

Lo Jaume
Desprès de remar entre la boira i l'espessor de la memòria entre paisatges de neurones mortes i records extraviats, he trobat una cordó on anar estirant i anar desfent aquest nus de memento.
El primer cop conscient que anava a un concert (no recordo ni si es pagava entrada) fou a un mític bar, avui en runes, amb el nom de La Fontana (carretera de Bellpuig a Belianes) dins dels actes de cel·lebració de les primeres marxes ecològiques i per la Pau de Belianes, als vuitanta, un grup casi desconegut anomenat Sangtraït tocava al jardí del bar fotent una canya espectacular que per a uns joves que començaven a abusar de la cervesa, va ser una posta a punt perfecta per començar a entendre les ressaques.



Una altra possibilitat va ser un concert de La Unión a la acabada de reformar, La Farga de l'Hospitalet
durant unes festes de Primavera, aquest cop si que s'havia de pagar entrada. En plena hormonació adolescent i amb la desorientació habitual de la irrepetible època de l'insti, va ser el més semblant a una expedició religiosa amb els companys de classe. Jo amb la meva xupa texana acabada de comprar amb una xapa de Mark Knopfler a la solapa, i tots amb la sensació d'entrar a una cova que abans teníem prohibida, qui tocava era el de menys, encara que La Unión durant aquests anys si que tenia certa gràcia (sobretot desprès que el seu k7 de Maracaibo quedés incrustat al Ford Fiesta d'un amic durant anys), desprès ja no.



El primer music estranger al que vaig pagar per veure expressament no tinc gens clar que fos aquest, però es el primer que recordo amb claredat: el gran B.B. King al poble espanyol, jo i un col·lega. Una nit d'aquelles de juliol amb fresqueta i blues a Montjuïc.
Desprès en van venir molts més: incontables de rock català, entre ells el del Sant Jordi, o el que em va fer més il·lusió, el meu primer dels Dire Straits...però aquesta ja es una altra història.

La primera vegada...Francesco De Gregori

Diuen que  mai no és massa tard per començar... però anar als 45 anys al primer concert de la teva vida és tota una experiència!

I quan dic concert no estan inclosos els envelats de festa major, sardanes a la plaça, concentracions de motos, la coral del poble, festivals d’escoles de música o la feina d’acomodadora als cicles Isaac Albéniz de Camprodon (mil pessetes de sou i entrada gratis).

Vull dir fer un viatge expressament, pagar una entrada, esperar amb emoció que comenci l’espectacle, i sobretot IGNORAR completament què passarà allà dintre, amb la curiositat que comporta la novetat.

Recordeu aquesta sensació? Doncs això, “a la vejez, viruelas”.

El 25 de març, el Barnasants va portar Francesco De Gregori amb l’Orchestra Italiana d’Ambrogio Sparagna. I jo hi era!

De Gregori va néixer a Roma el 1951. Aquí no és gaire conegut, però al seu país és un dels cantautors vius més estimats.

Cada cop que a Itàlia es reuneixen quatre amics i una guitarra (cosa que passa molt sovint), probablement sonarà algun dels seus temes. Té lletres d’aquelles que et guardes al rebost per als moments de necessitat. A vegades són difícils d’entendre, però és igual, són així, fa part del seu encant, com la vida  mateixa.

A “La ragazza e la miniera” descriu les penes d’un miner que pensa que “meno male che c’è sempre qualcuno che canta e la tristezza ce la fa passare, senno la nostra vita sarebbe come una barchetta in mezzo al mare”.  No cal traducció. És la versió llatina i obrera d’aquella frase de Nietzsche “la vida sense música seria un error”.

I és que jo, la música, en general, l’havia conegut sempre gravada. L’acústica del teatre Joventut de l’Hospitalet no era espectacular, i les butaques ballaven com un flam al ritme d’uns mil italians entusiastes de totes les edats residents a Catalunya. Però us asseguro que vaig descobrir sensacions desconegudes. He tardat més de mitja vida per entendre que hi  ha un bé de Déu que es diu directe i no té res a veure amb discos i videoclips.

Inclús els silencies són diferents, i duren una eternitat! El món es paralitza quan el senyor que surt a la portada dels CDs agafa l’aire que a tu et falta.

De Gregori no va saludar el públic en cap moment (com es deu dir “Bona nit, malparits!” en italià?) Però em va fascinar el seu llenguatge corporal, la manera com movia les mans mentre cantava, la complicitat amb l’orquestra, tot !

Sortint vam coincidir amb l’únic professor que ha aconseguit enamorar la meva filla en tota l’educació secundària, en aquests temps tan difícils. El de música, és clar. Li agraeixo que, gràcies als seus ensenyaments, la meva filla no s’assembli –musicalment- a mi.

Esther Suriñach. Bibliotecària.