La primera vegada...Francesco De Gregori

Diuen que  mai no és massa tard per començar... però anar als 45 anys al primer concert de la teva vida és tota una experiència!

I quan dic concert no estan inclosos els envelats de festa major, sardanes a la plaça, concentracions de motos, la coral del poble, festivals d’escoles de música o la feina d’acomodadora als cicles Isaac Albéniz de Camprodon (mil pessetes de sou i entrada gratis).

Vull dir fer un viatge expressament, pagar una entrada, esperar amb emoció que comenci l’espectacle, i sobretot IGNORAR completament què passarà allà dintre, amb la curiositat que comporta la novetat.

Recordeu aquesta sensació? Doncs això, “a la vejez, viruelas”.

El 25 de març, el Barnasants va portar Francesco De Gregori amb l’Orchestra Italiana d’Ambrogio Sparagna. I jo hi era!

De Gregori va néixer a Roma el 1951. Aquí no és gaire conegut, però al seu país és un dels cantautors vius més estimats.

Cada cop que a Itàlia es reuneixen quatre amics i una guitarra (cosa que passa molt sovint), probablement sonarà algun dels seus temes. Té lletres d’aquelles que et guardes al rebost per als moments de necessitat. A vegades són difícils d’entendre, però és igual, són així, fa part del seu encant, com la vida  mateixa.

A “La ragazza e la miniera” descriu les penes d’un miner que pensa que “meno male che c’è sempre qualcuno che canta e la tristezza ce la fa passare, senno la nostra vita sarebbe come una barchetta in mezzo al mare”.  No cal traducció. És la versió llatina i obrera d’aquella frase de Nietzsche “la vida sense música seria un error”.

I és que jo, la música, en general, l’havia conegut sempre gravada. L’acústica del teatre Joventut de l’Hospitalet no era espectacular, i les butaques ballaven com un flam al ritme d’uns mil italians entusiastes de totes les edats residents a Catalunya. Però us asseguro que vaig descobrir sensacions desconegudes. He tardat més de mitja vida per entendre que hi  ha un bé de Déu que es diu directe i no té res a veure amb discos i videoclips.

Inclús els silencies són diferents, i duren una eternitat! El món es paralitza quan el senyor que surt a la portada dels CDs agafa l’aire que a tu et falta.

De Gregori no va saludar el públic en cap moment (com es deu dir “Bona nit, malparits!” en italià?) Però em va fascinar el seu llenguatge corporal, la manera com movia les mans mentre cantava, la complicitat amb l’orquestra, tot !

Sortint vam coincidir amb l’únic professor que ha aconseguit enamorar la meva filla en tota l’educació secundària, en aquests temps tan difícils. El de música, és clar. Li agraeixo que, gràcies als seus ensenyaments, la meva filla no s’assembli –musicalment- a mi.

Esther Suriñach. Bibliotecària.